El sucre i l'origen del sistema de plantacions

Article

James Hancock
de , traduït per Eudald Martínez
publicat el 18 June 2021
translations icon
Disponible en altres llengües: anglès, àrab, espanyol

Amb un inici humil com a menja dolça cultivada als jardins, el cultiu de la canya de sucre va acabar esdevenint una explotació molt rendible econòmicament parlant. La demanda creixent d'aquest producte va esperonar la colonització del nou món per part de les potències europees amb l'esclavatge com a peça clau del procés, i va provocar revolucions i guerres brutals.

Colonial Sugar Cane Manufacturing
Producció colonial de la canya de sucre
Unknown Artist (Public Domain)

El centre geogràfic del cultiu de canya de sucre va anar canviant de lloc gradualment arreu del món al llarg de tres mil anys. Des de l'Índia fins a Pèrsia, va passar per la Mediterrània i les illes de la costa africana, després va arribar a les Amèriques i finalment se'n va tornar a l'altra banda del món a Indonèsia. Per produir sucre es va inventar un nou tipus de sistema de cultiu: l'anomenat sistema de plantacions. Amb aquest sistema els colonitzadors van plantar extenses superfícies de monocultures, els productes dels quals es podien enviar a grans distàncies i es venien a Europa per obtenir-ne beneficis. Per tal de maximitzar la productivitat i la rendibilitat d'aquestes plantacions, s'hi van dur esclaus i treballadors amb contractes de servitud que s’encarreguessin de mantenir i collir uns conreus per als quals calia molta mà d'obra. La canya de sucre va ser el primer cultiu que es va conrear amb aquest sistema, però en van seguir molts altres com el cafè, el cotó, el cacau, el tabac, el te, el cautxú i, més recentment, l'oli de palma.

Elimina els anuncis

Advertisement

Els inicis del cultiu del sucre

No hi ha cap registre arqueològic que ens indiqui quan i on es va començar a conrear la canya de sucre, però molt probablement devia ser fa vora deu mil anys a l'actual Nova Guinea. L'espècie que es va començar a domesticar va ser Saccharum robustum, que es troba en densos rodals al llarg dels rius. La gent de Nova Guinea eren dels agricultors més enginyosos que hi ha hagut al món. Van domesticar una àmplia gamma d'espècies de plantes que inclouen no només la canya de sucre, sinó també el taro, els plàtans, el nyam i la fruita del pa.

DURANT MOLT TEMPS EL POBLE INDI VA CUSTODIAR AMB MOLT DE ZEL EL SECRET DE TOT EL PROCÉS D'ELABORACIÓ DEL SUCRE, COSA QUE VA PROPORCIONAR AL SUBCONTINENT UN COMERÇ AMB MOLTS BENEFICIS.

El cultiu de la canya de sucre es va anar desplaçant a poc a poc cap a l'est a través del Pacífic i es va estendre per les illes Salomó, les Noves Hèbrides (ara illes Vanuatu), Nova Caledònia i, finalment, va arribar a la Polinèsia. El conreu de la canya de sucre també es va moure cap a l'oest fins a l'Àsia continental, Indonèsia, les Filipines i el nord de l'Índia. A mesura que s'expandia, S. officinarum ('canyes nobles') es va hibridar amb una espècie salvatge local anomenada S. spontaneum i es va obtenir S. sinense ('canyes primes'). Aquests híbrids eren menys dolços i no tan robusts com la S. officinarum pura, però eren més resistents i es podien conrear amb molt més d'èxit a les terres continentals subtropicals.

Elimina els anuncis

Advertisement

La canya de sucre s'ha mastegat durant segles com a menja dolça, i no va ser fins fa vora tres mil anys que la gent de l'Índia va començar a esprémer les canyes i a extreure'n sucre (Gopal, 1964). Durant molt temps el poble indi va custodiar amb molt de zel el secret de tot el procés d'elaboració del sucre, cosa que va proporcionar al subcontinent un comerç amb molts beneficis. Tot això va canviar quan Darios I (r. 522-486 aC), rei de l'imperi Persa dels aquemènides, va envair l'Índia l'any 510 aC. Els vencedors es van endur la tecnologia a Pèrsia i van començar a produir el seu propi sucre. Al segle XI dC el sucre constituïa una part important del comerç entre l'Orient i Europa. La fabricació de sucre va continuar a Pèrsia durant gairebé mil anys sota dinasties canviants fins que les invasions mongoles del segle XIII van destruir-ne la indústria.

El llegat musulmà: la indústria mediterrània del sucre

Quan el profeta Mahoma va començar la seva guerra santa per convertir el món a l'Islam l'any 632 dC, els seus seguidors van iniciar alhora una revolució agrícola. Va començar amb les seves primeres invasions dels perses quan van descobrir-hi no només la canya de sucre, sinó també una llarga llista de conreus en gran part desconeguts a la resta del món, com ara les carxofes, els plàtans, els cocoters, el cotó, les albergínies, les llimones, les llimes, els mangos, l'arròs, els espinacs, la melca, les taronges agres, les síndries, el blat i el nyam. En l'anomenada revolució agrícola de l'Islam a mesura que conquerien noves regions, els exèrcits musulmans van anar introduint totes aquestes plantes i conreus, cosa que va canviar profundament l'agricultura de tota la Mediterrània.

Elimina els anuncis

Advertisement

La canya de sucre o «canya persa» va ser introduïda pels musulmans a Egipte l'any 710, que va esdevenir la font de sucre més anhelada del món; va aconseguir el màxim de producció entre l'any 1000 i l'any 1350, aproximadament. Des d'Egipte, els àrabs en van estendre el conreu cap a l'oest pel nord d'Àfrica fins a arribar al Marroc i Espanya a mitjan segle VII. A final del segle IX al Marroc s'hi va començar a produir sucre en quantitats importants, i el màxim de producció es va assolir entre l'any 1000 i l'any 1200. La producció de sucre a la península Ibèrica va començar vora l'any 900, es va intensificar l'any 1300 i va durar fins a l'any 1500. Aquestes zones van romandre sota control musulmà durant tot aquest període.

Sugar Cane
Canya de sucre
Adam Cohn (CC BY-NC-ND)

Els àrabs també van introduir el sucre a Xipre, Creta i Sicília a principi del segle IX, però la producció de sucre no hi va començar a ser significativa fins moltes dècades després que els àrabs en perdessin pràcticament tot el control. La producció màxima a Xipre va tenir lloc de l'any 1300 a l'any 1500 quan l'illa estava dominada pels mercaders genovesos. Els anys d'esplendor a Creta van ser de l'any 1400 a l'any 1500 sota domini venecià. A Sicília l'època pròspera de producció de sucre va ser de l'any 800 a l'any 1050 quan l'illa encara estava sota control musulmà i, un altre cop, entre l'any 1380 i l'any 1520 quan bàsicament era sota domini espanyol.

L'expansió portuguesa i espanyola de la producció de sucre

EL PRIMER COP QUE ES VA REFINAR SUCRE VA SER A MADEIRA L'ANY 1432, I L'ANY 1460 L'ILLA ERA EL PRODUCTOR MÉS GRAN DE SUCRE DEL MÓN.

Finalment, els portuguesos van acabar monopolitzant la producció mundial de sucre al segle XV, el qual era un subproducte econòmic que havien obtingut de l'exploració i colonització de les illes atlàntiques al llarg de la costa africana. Les primeres plantacions es van establir després de la colonització portuguesa de Madeira quan el príncep Enric va decidir que la producció de sucre seria la clau de l'èxit de les seves adquisicions atlàntiques, i va enviar experts en el conreu de sucre a Sicília per cercar-hi plantes de la canya. Amb aquests coneixements adquirits, es van començar a talar terrenys completament per conrear-hi grans extensions de sucre i construir-hi fàbriques per processar-lo, i així es van crear les primeres plantacions de sucre. El primer cop que es va refinar sucre va ser a madeira l'any 1432, i l'any 1460 l'illa era el productor més gran de sucre del món. El sucre va ser el principal producte de l'illa fins a mitjan segle XVI quan es va anar substituint de mica en mica pel vi.

Elimina els anuncis

Advertisement

Al segle XV els portuguesos també van descobrir les Açores, les illes de Cap Verd i São Tomé i les van començar a poblar, mentre que els espanyols van conquerir les ja habitades illes Canàries. El sucre no va adquirir mai preponderància a les illes Açores i les illes de Cap Verd, però les Canàries i São Tomé van esdevenir grans productors de sucre a final del segle XIV. Des de bon principi de la producció de sucre a Amèrica, el treball esclau va ser la principal font de mà d'obra. Els espanyols primer van forçar els pobles guanxes nadius a treballar als camps de canyes. Quan per culpa de les malalties i l'excés de feina ja no hi havia prou guanxes que poguessin ocupar-se dels camps de conreu, van fer portar esclaus africans.

El Brasil

Al segle XVI el centre de la producció de sucre es va començar a desplaçar cap al Carib, que era controlat pels espanyols; primer va anar a Santo Domingo i després, en menor mesura, a Cuba i Puerto Rico. Cristòfor Colom (1451-1506) va introduir la canya de sucre a la regió en el seu segon viatge de 1493. Els espanyols encara s'estimaven més mirar de cercar or i plata, però els beneficis de l'explotació sucrera els semblava massa atractius per ignorar-los. El 1515 hi van dur mestres de sucre de les Canàries i poc després van importar el seu primer carregament de sucre a Europa.

Els portuguesos van descobrir el Brasil l'any 1500 i no van trigar gaire a plantar-hi la canya de sucre. La primera plantació de sucre es va començar l'any 1518 i a final del segle XVI el Brasil ja s'havia convertit en el principal proveïdor de sucre dels mercats europeus. La producció de sucre brasilera va assolir el seu màxim vora l'any 1620 a les regions de Pernambuco i Bahia, amb unes 15.000-20.000 tones anuals.

Elimina els anuncis

Advertisement

Quan els portuguesos van arribar al Brasil a principis del segle XVI, van sotmetre de seguida els tupís indígenes perquè treballessin a les mines i conreessin la canya de sucre. No obstant això, els tupís van resultar estar mal adaptats a l'estil de vida rutinari i sedentari de l'agricultura i eren uns esclaus especialment poc cooperatius. També eren molt susceptibles a les malalties occidentals i els era força fàcil fugir de la feina i amagar-se als boscos frondosos. La solució portuguesa a aquest problema laboral va ser recórrer al tràfic d'esclaus africans, un sistema que ja havien fet servir a les plantacions de sucre atlàntic que tenien al llarg de la costa africana. A mitjan segle XVI l'esclavitud africana predominava a les plantacions de sucre del Brasil, malgrat que l'esclavatge dels indígenes va continuar fins ben entrat el segle XVII.

Transatlantic Triangular Trade Map
Mapa de la ruta comercial transatlàntica triangular
Olivier Lalonde (CC BY-NC-SA)

La indústria creixent del sucre dels portuguesos la van finançar en gran part els mercaders holandesos, però els holandesos finalment van establir la seva pròpia colònia al nord-est del Brasil, on van ser productors de sucre del 1630 fins al 1654, fins que els portuguesos els van expulsar. Els holandesos van dur els seus diners, experiència i habilitats navegants al Carib, que ara els britànics i els francesos colonitzaven amb fervor. En trenta anys, el Carib va assumir el domini de la producció mundial de sucre, cosa que va fer baixar el preu del sucre brasiler d'un 66% i en va reduir molt les exportacions.

La indústria sucrera del Carib

La indústria sucrera brasilera havia trobat competència, primer a la petita illa de Barbados i, finalment, al poti-poti d'illes controlades pels britànics, francesos i holandesos. La producció de sucre a Barbados va començar el 1627 i vora el 1640 va esdevenir una immensa fàbrica de producció de sucre dominada per un grapat de grans propietaris de plantacions. La vida i la feina a les plantacions era dura i atrafegada, i la vida de la gent era curta a causa de les malalties que abundaven i el consum d'alcohol desenfrenat, però els més resistents (i afortunats) acumulaven grans sumes de riquesa i vivien amb un estil de vida tan opulent com el de la reialesa britànica.

A final del segle XVII, la producció de sucre era considerable a unes quantes illes del Carib, com ara Antigua i Nevis, controlades pels britànics, Martinica, Guadalupe i Saint-Domingue (ara Haití), controlades pels francesos, i Saint Kitts, en part controlada pels britànics i en part, pels francesos. Els comerciants holandesos van acumular una gran riquesa tot transportant mercaderies entre totes aquestes illes. Amb el temps, la Jamaica britànica va esdevenir la joia de la corona de la producció de sucre del Carib després d'un llarg i difícil període d'ajustament inicial.

Grinding Sugar Cane in a Windmill
Molta de canya de sucre en un molí de vent
William Clark (Public Domain)

La política del sucre

Els anys més productius de producció de sucre al Carib van coincidir amb un període tumultuós de la política europea quan França, Anglaterra, Espanya i els Països Baixos van estar contínuament en guerra en diverses combinacions. Els conflictes europeus es van transportar al Carib i la importància de les plantacions de sucre caribenyes per a l'economia europea va tenir uns efectes que van arribar fins a Amèrica del Nord. Al segle XVIII el sucre era la mercaderia més important que es comercialitzava arreu del món, i suposava una tercera part dels beneficis de l'economia europea. Les illes Britàniques també van produir quantitats considerables de rom, que consumien britànics de tot el món, mentre que els francesos enviaven grans quantitats de melassa a les colònies britàniques americanes, on es convertia en rom i es venia per tot el continent.

Quan les colònies britàniques van declarar la independència el 1776, els britànics van haver de lliurar la guerra posterior en dos fronts, Amèrica del Nord i el Carib. La indústria sucrera del Carib era massa valuosa per ignorar-la, i era un element molt més important de l'economia britànica que les colònies septentrionals. La Gran Bretanya no va tenir més remei que mantenir una forta i constant pressió al Carib durant la guerra de la independència americana. És probable que aquesta tria ajudés molt els colons de les colònies a aconseguir la independència.

La revolta dels esclaus a Saint-Domingue

Al segle XVIII el centre de la producció de sucre s'havia traslladat a Saint-Domingue, la meitat francesa d'Hispaniola. Milers de plantacions de sucre n'omplien tot el paisatge i havia esdevingut l'illa sucrera més rica de totes. Aquest domini es va incendiar literalment a final de segle quan els esclaus es van revoltar amb èxit i van crear una nació lliure. Aquesta llibertat la van aconseguir derrotant els exèrcits de les principals potències d'Europa, primer França i després Gran Bretanya. Un home anomenat Toussaint es va convertir en el governant de facto de Saint-Domingue, i es va autoanomenar «L'Ouverture». El primer de gener de 1804, Saint-Domingue es va declarar independent i va esdevenir Haití, la segona nació d'Amèrica (després dels Estats Units) a alliberar-se del control europeu. Haití era el nom original dels arawaks per a Hispaniola.

Els pares fundadors dels Estats Units van lluitar aferrissadament pel concepte d'Haití. Hi havia una por generalitzada que una rebel·lió semblant pogués tenir lloc al sud dels Estats Units amb els centenars de milers d'esclaus que vivien en captivitat. Els Estats Units no van reconèixer Haití com a estat durant més de seixanta anys, i no va ser fins al 1862, durant la guerra civil americana, que el president Abraham Lincoln ho va anunciar, just abans de l'emblemàtica Proclamació d'Emancipació.

Després de la revolució haitiana, molts propietaris de plantacions de sucre van fugir a Cuba i Louisiana. Cuba aviat va esdevenir el centre mundial de producció de sucre, mentre que Louisiana es va convertir en l'intestí de sucre dels Estats Units. Tot el sistema de plantacions del Carib es va traslladar pràcticament a Cuba i Louisiana, on l'esclavitud encara era vigent.

Laurel Valley Plantation
Plantació de Laurel Valley
Michael McCarthy (CC BY-ND)

Quan la guerra civil americana va començar i va interrompre el subministrament de sucre de Louisiana cap al nord, Hawaii va esdevenir el nou centre de producció de sucre dels Estats Units. La canya de sucre havia arribat a Hawaii en temps prehistòrics i la gent de l'illa la cultivava molt abans que Cook la descobrís, però les plantacions modernes no es van començar fins a mitjan segle XIX.

Van sorgir moltes centres de producció del sucre arreu del món a mitjans i finals del segle XIX, com ara la Guaiana Britànica i Holandesa (Guiana), l'Àfrica oriental, l'illa de Maurici, KwaZulu-Natal (Sud-àfrica) i Queensland (Austràlia). L'esclavitud s'havia abolit a la majoria del món, i aquestes plantacions de sucre van passar a dependre de treballadors amb contractes de servitud, majoritàriament de l'Índia. Més d'un milió de treballadors amb contractes de servitud indis van anar a les plantacions de sucre del 1835 fins al 1917, 450.000 a Maurici, 150.000 a l'Àfrica oriental i KwaZulu-Natal i 450.000 a Amèrica del Sud i el Carib.

La producció holandesa de sucre a Java

A mitjan segle XIX, els holandesos van erigir una enorme indústria del sucre a Java gràcies a l'explotació dels nadius de l'illa. Els javanesos havien de conrear les canyes, lliurar-les a les fàbriques i després treballar a les mateixes fàbriques. El motor de l'anomenat cultuurstelsel ('sistema de conreu') eren 94 fàbriques de sucre holandeses impulsades per l'aigua, les quals processaven la canya i la convertien en sucre refinat. Vora el 1850 els holandesos van recopilar informació detallada sobre més de 10.000 pobles, van elaborar un pla en el qual delimitaven les zones de captació a un radi de 4 a 7 km al voltant de cada fàbrica i van reorganitzar els pobles d'aquestes zones per cultivar-hi la canya.

EL CULTUURSTELSEL ('SISTEMA DE CONREU') VA ESDEVENIR TAN MASSIU, QUE A MITJAN SEGLE XIX LA PRODUCCIÓ DE SUCRE DE JAVA SUPOSAVA UNA TERCERA PART DELS INGRESSOS DEL GOVERN HOLANDÈS.

Durant la vigència d'aquest sistema milions de javanesos van treballar processant i transportant sucre, tant de manera forçada com de manera lliure. S'estima que una quarta part de la població devia treballar en la indústria. El sistema va esdevenir tan massiu, que a mitjan segle XIX la producció de sucre de Java suposava una tercera part dels ingressos del govern holandès i el 4% del PIB holandès. Java va arribar a ser una de les colònies més lucratives del món econòmicament parlant.

L'any 1870 als Països Baixos es va aprovar una llei agrària que abolia el treball obligat i permetia a les empreses privades arrendar terres en zones poc poblades. Això va provocar una inversió generalitzada en plantacions més grans i una gran expansió a les zones occidentals de Java i Sumatra. Al conreu de sucre s'hi va unir el del cafè, el te i el tabac. Les primeres plantacions es van començar gràcies a inversors privats, però amb el temps van ser substituïdes per corporacions internacionals. La mà d'obra, fins ara composta de famílies obligades a treballar, va passar a estar composta per treballadors amb contractes de servitud, en gran part camperols analfabets de Java i Singapur.

L'aparició de la bleda-rave sucrera i la indústria del sucre actual

Durant la guerra del Francès el sucre de canya no arribava a Europa per culpa del bloqueig naval britànic. Per satisfer el paladar llaminer dels francesos, la humil bleda-rave, que a Europa ja es feia servir tant per al pinso com per a l'alimentació humana, es va començar a cultivar i processar per obtenir-ne sucre. La quantitat de sucre de la bleda-rave d'aleshores era molt inferior a la de la canya de sucre, i el procés d'extracció també era més costós, però era pràcticament l'única font de sucre disponible. Napoleó va fer plantar milers d'hectàrees de bleda-rave sucrera, i l'any 1814 ja hi havia més de 300 fàbriques que elaboraven sucre a partir d'aquesta planta. Quan després de Waterloo l'imperi de Napoleó es va enfonsar, el boicot comercial va desaparèixer i el sucre de canya del Carib, més barat, va recuperar el domini del mercat europeu.

Early Modern Sugar Processing Equipment
La primera maquinària moderna per al processament del sucre
Dan Lundberg (CC BY-SA)

La producció de sucre a partir de la bleda-rave es va mantenir força baixa durant unes quantes dècades, fins que els britànics van prohibir l'esclavitud al Carib, cosa que va fer augmentar els preus del sucre de canya de manera considerable. A hores d'ara, ja s'havia seleccionat una variant de la bleda-rave que presentava uns nivells de sucre comparables als de la canya de sucre, i el cost d'extracció també havia baixat molt. Ara els dos tipus de sucre estaven gairebé en igualtat de condicions. El 1854, l'11% de la quantitat mundial de sucre provenia de la bleda-rave, i el 1899 s'extreia un 65% més de sucre de la bleda-rave que de la canya de sucre.

Avui dia, el Brasil és un altre cop el principal productor de sucre del món, seguit de l'Índia, la Unió Europea, la Xina, Tailàndia i els Estats Units. El Brasil, l'Índia i Tailàndia conreen gairebé exclusivament canya de sucre, mentre que a la Unió Europea hi predomina la bleda-rave sucrera; als Estats Unitats hi ha un empat al 50% i a la Xina el 20% és bleda-rave sucrera. La majoria de la mà d'obra dels camps de canyes actuals encara són treballadors duts pels capatassos des de països de fora de les regions de producció. Aquests treballadors encara serveixen com a mà d'obra barata en estat de quasi esclavitud, perquè els diners per al menjar, l'habitatge i altres necessitats se'ls dedueix del sou, cosa que els endeuta.

Descobriu més coses sobre la vida a les plantacions de sucre al nostre article Vida en una plantació de sucre colonial.

Bibliografia

Sobre el/la traductor/a

Eudald Martínez
Estudiant de traducció de la UAB en anglès i alemany. Amant de la història i les cultures antigues que li agrada saber com es van desenvolupar les cultures de les quals el món és hereu.

Sobre l'autor/a

James Hancock
James F. Hancock és escriptor i professor emèrit a la Michigan State University. La seva especialitat són l'evolució dels cultius i la història del comerç. Entre les seves publicacons hi ha 'Spices, Scents and Silk' (CABI) i 'Plantation crops' (Routledge).

Cita aquesta entrada

Estil APA

Hancock, J. (2021, June 18). El sucre i l'origen del sistema de plantacions [Sugar & the Rise of the Plantation System]. (E. Martínez, Traductor). World History Encyclopedia. Consultable a https://www.worldhistory.org/trans/ca/2-1784/el-sucre-i-lorigen-del-sistema-de-plantacions/

Estil Chicago

Hancock, James. "El sucre i l'origen del sistema de plantacions." Traduït per Eudald Martínez. World History Encyclopedia. Última modificació June 18, 2021. https://www.worldhistory.org/trans/ca/2-1784/el-sucre-i-lorigen-del-sistema-de-plantacions/.

Estil MLA

Hancock, James. "El sucre i l'origen del sistema de plantacions." Traduït per Eudald Martínez. World History Encyclopedia. World History Encyclopedia, 18 Jun 2021. Web. 13 Aug 2022.